dimecres, 15 de febrer de 2017

Volar sense ales

Volar sense ales,
aspirar lletres, exhalar mots,
ficar la mà a un cistell de cireres,
estimbar-te a un camp de flors...

Viure de passeig pel temps,
viure navegant per l'espai,
contemplar una vesprada
des del balcó, des d'una platja,
des del terrat amb el gat,
des de la lluna blanca vora mar.

Ser astronauta,
ser mariner
o pintor d'estels,
ser fum perfumat
al voltant de la taula,
regalar so a un alè,
sentir la remor 
d'un antic record,
i fer-lo paraula.

Tot això va contestar
un poeta amb veu callada
-entre silencis i mots-
quan algú li va preguntar
pel secret del seu poemar,
pels misteris del vers
i l'essència de la poesia
que esdevé encara ara 
viva, viva dia a dia.

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

Preciós! Un munt d'imatges poètiques que ens deixen ben clar el que deia el poeta" que la poesia és viva cada dia"
Petonets, Isabel.

Montse ha dit...

La teva poesia sempre és viva, Isabel! I segurament, els teus silencis, també són pura poesia!

Isabel ha dit...

Gràcies, M Roser!!!

Isabel ha dit...

Encantada, Montse!
De silencis, no en tinc gaires... el que passa ès que tinc el blog una mica abandonat...